Volem tancar aquest bloc donant gràcies a l'alumnat de 4t, part dels diners recaptats pel viatge a Londres i la seva festa de comiat van ser lliurats a l'escola amb finalitat solidària: ho destinarem a les missions de les germanes perquè elles ho facin arribar a les que en aquest moment en puguin tenir més necessitat.
També volem compartir les paraules que van adreçar els alumnes de 4t a tots els presents a la festa de comiat, són un bon repàs del seu pas per l'escola i les fotos que ells mateixos ens han fet arribar. Moltes gràcies a tots per ajudar a fer aquesta entrada del vostre bloc.
Ja ha arribat, ja és el dia. Avui tots junts recordem el pas per la nostra escola...
Tot va començar aquell matí tan llunyà enterrat en la nostra memòria. Els pares i fills s’acomiadaven per primer cop en mig de llàgrimes. Entràvem a una casa que desconeixíem, però que aviat vam fer nostra. No ens hem adonat del què era fins que ens hem trobat aquí acomiadant-nos d’aquesta segona família. Perquè això és el que som, una gran família. Molt diferents els uns dels altres, amb les nostres disputes... però tot i així, avui, 13 anys més tard, seguim units com el primer dia. Sabem que ens podem portar més bé o més malament, però si algú ens necessita sortim tots a la defensa com si fóssim un sol. Companys que portem des de sempre junts, uns altres que han marxat i uns altres que han vingut, però cada any aconseguim anteposar les nostres diferències per compartir noves experiències.
Perquè d’experiències, n’hem tingut moltes! Aquella excursió a P-5 a l’aquari, on tots estàvem emocionats perquè per nosaltres, anar d’excursió, era com una gran aventura. O aquell cop que vam anar a la granja i vam munyir la vaca Filomena. I qui no recorda l’entrada a l’escola, quan la Hermana Carmen ens donava un petó “de bon dia” a cada un de nosaltres, tots els matins? Infantil va ser una primera etapa curta, però cada record que conservem és únic.
També conservem moltes bones experiències durant l’etapa de Primària: les festes d’aigua al pati de dalt, els berenars que compartíem tots junts; la famosa trepitjada de raïm a cicle inicial, tots estrenàvem botes d’aigua aquell dia que van acabar empastifades. Va ser una sortida per recordar, igual que l’excursió en vela o la sortida a via Ferrata, on tot i la por que teníem vam aconseguir escalar per aquelles muntanyes. I qui pot oblidar totes les diades esportives al Parc de la Pegaso, on el que tots volíem era jugar amb l’aigua... I tots aquells migdies de pluja veient pel·lícules i amagant-nos dels professors. De pel·lícules també en vam veure moltes a Primària: ET que va ser un drama total perquè tots vam acabar plorant, Billie Elliott que ens va ensenyar a lluitar pel que volem o La vida es bella que ens va ensenyar que cal aprofitar cada dia com si fos l’últim. Van ser sis anys que se’ns van passar ràpid, però marcaven el fi de la nostra infància i el començament de la nostra adolescència.
Ui, l’adolescència. Que ho expliquin els nostres professors de l’E.S.O. com els hi hem fet passar aquests últims quatre anys! Tot i que els hem fet patir molt, també hem tingut experiències molt bones i sobre tot, divertides. Pares, millor tapeu-vos les orelles…
El nostre grup a primer passarà a la història com un dels més conflictius que ha tingut, tot i què els nostres tutors Sebastià i Olga van tenir molta i molta paciència. Al principi, vam arribar una mica espantats. Ja ens havien advertit que a l’E.S.O. es treballava molt més, i que els professors eren més estrictes. A més, cal dir que érem els conillets d’índies utilitzant llibres digitals i portàtils. Molts no ens en vam sortir d’aquest curs tan mogut, uns van haver de repetir i altres van decidir marxar de l’escola.
Les nostres tutores de segon ens van assegurar que, quan van saber que ens tindrien l’any següent, es van comprar escuts i espases de playmobil per tenir-nos a ratlla. Per sort, segon va ser un curs més tranquil. Igual que vam dir adéu a alguns companys nostres de tota la vida, també van arribar cares noves. Ja no érem els petits, i ja sabíem com funcionava tot. Havíem conegut les conseqüències dels mals comportaments… Això ens va fer treballar més, però la feina va tenir recompensa a final de curs. Vam anar a Lo Delta de l’Ebre! Les primeres colònies tots junts, amb la Mercè Guilera, la Mercè Julià i l’Imma, que ens cantaven bon dia pel matí! Vam gaudir molt aquells tres dies: vam sembrar arrós, vam viure una nit de por, vam fer llargs passejos amb bicicleta, vam inventar-nos una nova lletra per a la melodia de Ai si eu te pego… Però tothom va coincidir en que el millor de totes les colònies, no havia sigut ni el lloc ni les activitats, sinó la companyia. Perquè podem ser a qualsevol lloc, però si estem tots junts la diversió està assegurada!
I ràpidament, havíem arribat a tercer amb les tutores Mercè Abad i Anna Cercós. Tot estava passant molt ràpid, i devia ser perquè, per molt que ens queixéssim dels exàmens i la feina que ens posaven, començàvem a veure el final del nostre trajecte. Tercer era un any per començar a pensar en el què faríem i per esforçar-nos al màxim ja que la matèria era molt més difícil. El recordem com un any de molt d’esforç i treball, però també amb els seus moments bons, com per exemple la sortida al Canal Olímpic on tots feiem curses amb la canoa aviam qui era el més ràpid, i més d’un va caure a l’aigua!
Però el millor any de tots ha estat sens dubte quart de l’ESO. Per una part ja estàvem nerviosos perquè no volíem que el curs s’acabés ni marxar de l’escola, però ens vam dir a nosaltres mateixos que encara quedava tot un any. Un any increïble en que els professors ja ens coneixien i ens permetien més coses que normalment. Un any de diversió en que el més important era viure cada dia amb alegria i estar amb els teus amics i companys més que mai, perquè sabíem que ens trobaríem a faltar quan tot això s’acabés. Ja érem els grans de l’escola i això volia dir ajudar als més petits (com a Padrins Lectors) però també classificar-nos en un itinerari, i començar a pensar en el nostre futur. I la veritat és que les nostres tutores, l’Helena Giménez i la Mercè Abad, ens van ajudar molt amb totes les nostres decisions, que per petites que fossin en realitat, a nosaltres ens semblaven la fi del món.
Coincidim en que la millor experiència d’entre totes les de quart va ser el viatge a Londres. Quants records inoblidables ens emportem d’aquella magnífica experiència. Tornàvem a sentir-nos petits i tornàvem a imaginar que començàvem una gran aventura. Des del moment en que ens vam acomiadar dels nostres pares i l’autocar ens conduïa cap a l’aeroport, ens vam convertir en persones més independents. Més madures. I a l’hora, el grup en sí estava més unit. Deixàvem de costat les nostres diferències i ens adentràvem a un país desconegut. Junts. Com una família. Perquè això, al cap i a la fi, és el que som. Una família on cada membre és diferent a l’altre, on cadascun té unes virtuts i uns defectes, i que per casualitats de la vida o per desig del destí, s’han trobat tots junts i han compartit 13 anys de les seves vides.
Perdoneu si algun cop hem estat una mica insuportables, o us hem culpat per alguna cosa tot i saber que vosaltres només heu buscat sempre el millor per nosaltres. Perdoneu si no ens hem près seriosament alguna cosa important, o fins i tot perdoneu-nos si alguna vegada hem comès algun error que us ha sabut malament o ha ofès a alguna persona pel camí.
I, sobretot, gràcies. Gràcies a tots per educar-nos i formar-nos, per ajudar-nos a convertir-nos en millors persones, per ensenyar-nos a escoltar però també a ser crítics, per demostrar-nos que ningú és superior a ningú, per fer-nos perdre les pors, per estar al nostre costat quan havíem de superar els reptes més difícils, per fer-nos creure en nosaltres mateixos… Perquè fa més qui vol que qui pot! Perquè, tot i que sigui un tòpic, qui ho segueix ho aconsegueix. Gràcies, de veritat, de tot cor.
És per tot això i per molt més que us volíem agrair a tots, especialment als professors i professores, formar part d’aquesta dolça infància i d’aquesta moguda adolescència amb un petit detall.
I sí, marxem d’aquí per seguir el nostre camí a un altre lloc. Un camí llarg que a vegades haurem de fer sols. Però el record de la nostra gran família i de la nostra petita escola sempre perdurarà en la nostra memòria.
No és un adéu, Dominiques, és un :FINS AVIAT
Molta sort en el nou camí i ja sabeu que l'escola és casa vostra. Ens farà molta il·lusió que ens visiteu sovint i que compteu amb nosaltres pel que necessiteu. Fins aviat
